POESIA I DOLOR, UNA BARREJA QUE DÓNA BON RESULTAT.

Un bon exemple d'aquesta afirmació és el poeta mallorquí Joan Alcover. Segons ell la poesia es basa en la contemplació i l'abstracció del món que l'envolta. La creació poètica parteix de l'esperit humà i de la naturalesa units per la contemplació.

Aquest poeta fa una poesia arrelada a la terra i a la vida col·lectiva, una poesia oberta i popular que es basa en la sinceritat i en la humanització. En alguns poemes del seu llibre Cap al tard l'autor expressa un moment vital, sent que és el darrer tram de la seva vida i com a conseqüència de les morts dels seus familiars, ell troba en la poesia catalana la manera d'expressar el seu dolor. Jo crec però que aquell dolor no desapareixerà mai. La poesia no curarà les seves ferides, tan sols li ajudarà a treure enfora els seus sentiments i pensaments ja que en el poema “Desolació” que pertany a aquest llibre, ell diu en el vers 14 “jo visc sols per plànyer lo que de mi s'és mort” i per tant, entenc que la poesia serà l'eina amb la qual ell podra expressar-se i també mostrar respecte i admiració a aquelles persones que ha perdut. Amb això, pens que demostra que va perdre el més important en la seva vida. Alcover arriba a la seva catarsi poètica per així autoconsolar-se amb els records i al mateix moment fer una poesia humanitzada i sincera com volia. Escriu sobre coses que pot compartir amb humans normals, corrents i que parteixen de la seva inspiració, amb un llenguatge quotidià, senzill, clar i transparent però sense oblidar l'elaboració formal. Fent una sintesí de tot allò, l'autor es converteix en un dels més importants i populars gràcies a la seva poesia personal.

En conclusió, la poesia més que curar, el que fa és ajudar a dur millor el sentiment de solitud i dolor ja que mitjançant ella, ell podrá expressar tot allò que sent. Irònicament gràcies a aquests fets que es produeixen en la seva vida, aquest autor obtingué un gran éxit en l'ambit literari.