CONTEXT SOCIOCULTURAL
Després d’acabar la Guerra Civil espanyola(1936-1939), va esclatar a Europa un conflicte bèl·lic, la Segona Guerra Mundial(1939-1945).
Les causes de la guerra tenen a veure amb l’enfrontament ideològic entre els dos models d’estat autoritari que posaven en crisi els sistemes democràtics a Europa i Nord-Amèrica: el comunisme i el feixisme.
Després de la Segona Guerra Mundial la qualitat de vida de la població va augmentar, però no va llevar el sentiment de temor i d’horror produït per aquells anys. Això es va veure reflectit en l’art i en la literatura i van obrir vies per evadir la realitat.
Espanya no va participar en aquesta guerra mundial perquè acabava de sortir de la Guerra Civil i la victòria del general Franco va convertir Espanya en un reducte feixista que durà 40 anys. La dictadura va comportar una repressió brutal de tot allò que tingués a veure amb l’etapa anterior o que no s’adaptés al sistema.
Catalunya va patir molt, les institucions polítiques i culturals van ser anihilades, es prohibí l’ús públic de la llengua i el seu ensenyament, s’imposà un model ideològic a la força… Davant aquesta situació només hi havia dues opcions: l’exili o la cladestinitat.
LA NARRATIVA DE POSTGUERRA
Tot allò que va generar la Segona Guerra Mundial va donar a lloc a una crisi profunda dels ideals revolucionaris i progressistes.
La literatura d’aquesta època doncs, reflecteix una desconfiança envers l’ésser humà, i al mateix temps, una sensació d’absurd existencial i de desesperació.
Aquesta actitud es va manifestar sobretot a França on se la va anomenar existencialisme.
La narrativa catalana dels anys 40
Aquesta literatura es divideix en literatura d’exili i clandestina.
En acabar la Guerra Civil, molts d’escriptors catalans havien optat per l’exili, i la majoria va anar a França i a Amèrica. Els intel·lectuals catalans es van refugiar a Xile, Argentina i especialment a Mèxic on van mantenir i difondre el català.
Aquest esforç va permetre la producció d’una literatura desigual però caracteritzada per trets comuns, com el to autobiogràfic, moltes vegades testimonial, i el tema de l'enyorança.
Podem destacar autors com Lluís Ferran de Pol i Avel·lí Artís-Gener.
Pel que fa la literatura clandestina, els escriptors que van quedar a Catalunya i que no s’adaptaven a n’aquella situació van haver de desenvolupar la seva activitat amb grans esforços i perills.
Fins el 1945, aquesta activitat es manifestà en la creació de revistes, tertúlies en cases particulars o edició de llibres en català dels quals es falsejava el lloc o la data d’impressió.
A partir del 1945, amb la desfeta del feixisme europeu, Franco va mitigar un poc la repressió. Això va permetre que la cultura catalana donés una mica de recuperació i que alguns escriptors d’exili tornassin.
Malgrat els obstacles, es va desenvolupar una narrativa en català molt fructífera, sobretot pel que és la novel·la psicològica.
La narrativa catalana als anys 50 i 60
Des de finals dels 40 i durant els 50, es va fer un esforç per fomentar la producció de narrativa en català i per recupersar-se socialment.
L’èxit d’aquest esforç va donar lloc a alguns premis literaris com el Joanot Martorell de novel·la o el Victor Català de narrativa curta.
En el 1955 es va fundar el “Club de Novel·listes” que arreplegava obres d’autors catalans contemporanis.
Al llarg d’aquesta dècada va anar guanyant terreny a la poesia.
Als anys 60, tot i que la censura es seguia controlant en la literatura catalana, la narrativa ja havia assolit una maduresa que es manifestava en la qualitat de les produccions i en l’augment de l’activitat editorial.
Destaca la novel·la psicològica però altres tendències contribueixen a diversificar el panorama narratiu.
Tendències i gèneres de la narrativa
La tendència dominant en la narrativa de postguerra és la novel·la psicològica que pren dues direccions:
- La novel·la psicològica de caràcter religiós: s’inspirava en narradors francesos d’ideologia catòlica. Autors com Xavier Benguerel amb La familia Rouquier o Joan Sales amb Incerta glòria.
- La novel·la psicològica agnòstica, vinculada al corrent existencialista francès. Destaca Maria Aurèlia Capmany a Necessitem morir
La novel·la psicològica s’endinsa en la interioritat més profunda dels personatges. Amb aquesta finalitat, presenta a vegades un narrador omniscient, que coneix perfectament als personatges i que pot anticipar-se als fets, i d’altres vegades utlitza un narrador en primera persona que participa en l’acció de la novel·la.
Pel que fa als gèneres, la narrativa breu supera àmpliament el conreu de la novel·la. En l’àmbit de la ficció, el conte, i la narració breu viuren un moment d’esplendor.
D’altra banda augmenta la col·laboració dels escriptors en diaris i revistes a través de l’article periodístic i l’assaig. Un exemple molt representatiu, Josep Pla.
LA POESIA DE POSTGUERRA
Durant els primers anys de dictadura, la poesia va ser el gènere més productiu i divulgat. Les revistes clandestines que més van contribuir foren Poesia i Ariel.
Podem destacar el cercle de Carles Riba, dos poetes singulars i el cercle de Foix.
Carles Riba va aplegar al seu voltant un grup de poetes que reberen la seva influència literària i intel·lectual. Aquesta novel·la segueix un punt de vista simbolista. Intel·lectualment, són hereus de la tasc cultural realitzada pels Noucentistes. Els més vinculats són Rosa Leveroni, Joan Teixidor i Joan Vinyoli.
-Rosa Leveroni va néixer a Barcelona i va ser deixeble de Riba a l’Escola de Bibliotecàries. La influència d’aquest recorre tota la seva obra poètica, que a l’any 85 va ser publicada en un volum titulat Poesia.
-Joan Teixidor va estudiar lletres i va coincidir amb altres poetes de la seva generació i conegué a Riba
La seva obra poètica Poemes, Joc Partit, El Príncep…segueix corrents simbolistes.
L’altre grup són dos poetes singulars amb el nom de Màrius Torres i Bartomeu Roselló-Porcel.
Pel que fa el cercle de Foix, els poetes continuen amb la tradició simbolista i n’hi ha d’altres que opten per l’avantguarda com Josep Palau i Fabre i Joan Brossa.
EL TEATRE DE POSTGUERRA
A Europa, a la segona meitat del s.XIX, es va produir una renovació teatral amb la creació del treatre lliure escandinau que es desenvolupava al marge dels imperatius comercials. La influència posterior de les avantguardes va contribuir a obrir un camí d’innovacions constants en la forma d’entendre i de posar en escena l’obra teatral.
A França es va crear el teatre de la crueltat i el teatre de l’absurd.
A Alemanya es va desenvolupar el teatre èpic, en què l’acció, l’ambient i els personatges es simplifiquen al màxim.
En el teatre català abans de la Guerra Civil, trobam que el procés de renovació es va produir tard. Els escriptors noucentistes es van dedicar a poesia i el gènere dramàtic es va conrear poc.
Cap als anys 20, va néixer la comèdia burgesa o alta comèdia on es plantejaven conflictes entre els sentiments individuals i la moral acceptada per la majoria.
En la segona i tercera dècades va sorgir un teatre d’evasió, frívol que tenia com a objectiu distreure al públic.
Amb la guerra aparagué un teatre revolucionari que reflectia la realitat del moment, L’autor més representatiu four Joan Oliver.
L’any 1939 s’interrompia el procés de normalització de la cultura catalana que s’havia iniciat amb el modernisme. En el teatre, la ruptura entre l’escriptor i el públic va ser impacable, i els espectacles en llengua catalana van ser prohibits.
Les primeres representacions públiques són d’autors com Russiol, Guimerà o Sagarra.
Al marge del teatre professional, va sorfir el treatre d’aficionats, que es una generació de grups i autors amb una actitud combativa i amb afany de conèixer i seguir les novetats europees teatrals.
El 1955 es fundà L’Agrupació Dramàtica de Barcelona, que promovia espectacles innovadors.
L’escola d’Art Dramàtic Adrià Gual fundada 1960 per Salvat i Capmany, tenia com a intenció formar autors i directors teatrals.
Manuel de Pedrolo va portat la innovació teatral cap als camins de l’existencialisme i de l’absurd. En el seu teatre s’investiga sobre la llibertat humana amb pessimisme i parla de situacions de repressió amb referències clares a la realitat del moment.
Al 1962 es creà la companyia Els Joglars dirigida per Albert Boadella dedicada al mim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada