TIPOLOGIA TEXTUAL (ADEQUACIÓ)

PÀGINES 91-92 + 104-105

ADEQUACIÓ

• Propietat que permet relacionar el text amb el context. Per això es tenen en compte els FACTORS i la INTENCIÓ:

• FACTORS----→ TEMA, CANAL I PREPARACIÓ I GRAU DE FORMALITAT  i conformen l'ÀMBIT D'ÚS i determinen el REGISTRE

• TEMA:
• general (quotidià, normal...)
• especialitzat (d'un tema específic per exemple física quàntica)

• CANAL I PREPARACIÓ:
• oral espontani
• oral preparat
• escrit espontani
• escrit preparat

• Relació entre emissor i receptor → GRAU DE FORMALITAT 
• formal
• informal

                                       

La combinació de tema, canal, preparació i grau de formalitat determina:

• ÀMBIT D'ÚS: 
• acadèmic
• administratiu
• periodístic
• literari
• publicitari
• interpersonal/ privat
• polític

• REGISTRE: 
• culte
• cientificotècnic
• literari
•  estàndard
• col·loquial 
• vulgar 

• INTENCIÓ →o finalitat ---->FUNCIÓ DEL LLENGUATGE:
• referencial→ predomina el context-> intercanvi d'informació
• expressiva→ predomina l'emissor→ expressió d'emocions (sobretot converses)
• conativa/exhortativa→ es crida l'atenció al receptor→ ordres, suggeriments
• fàtica→ intenta mantenir el canal→ es manté la conversa, el lligam
• poètica→ es recrea en la forma d'expressar el missatge → finalitat estètica (literatura)
• metalingüística→ usa el llenguatge per parlar del codi→ parla de la lengua mateixa (diccionaris, gramàtiques)

• que determinarà quin TIPUS DE TEXT:
  • narratiu
  • descriptiu
  • argumentatiu
  • expositiu o explicatiu
  • instructiu o directiu
  • conversacional
  • predictiu
  • retòric

RESUM:

L'ADEQUACIÓ és la propietat en què es relaciona el text amb el context. El text serà adequat o no segons:

• el TEMA,
• el CANAL, 
• el GRAU DE FORMALITAT 
• i la INTENCIÓ COMUNICATIVA. 

Tots aquests factors determinaran 

• l'ÀMBIT D'ÚS, 
• el REGISTRE, 
• la FUNCIÓ DEL LLENGUATGE 
• i la TIPOLOGIA TEXTUAL. 

Al llarg dels següents temes repassarem les diferents tipologies textuals, la seva estructura i característiques. 




1r TEXT ARGUMENTATIU. Pàgina 104

1. INTRODUCCIÓ: presentar el tema o posicionament. Captar l'atenció.  (un paràgraf o dos de breus) 
2. ARGUMENTACIÓ: (un paràgraf per a cada argument)
• s'hi inclouen arguments (també hi pot aparèixer algun contraargument que després es rebatrà)
• tot ha d'estar ben desenvolupat i explicat (raonat)
• s'ha de subdividir en paràgrafs segons els arguments aportata
3. CONCLUSIÓ: síntesi final i opinió reafirmada contundent (també qualque proposta) (un paràgraf). Solem iniciar-la amb "En conclusió,", "Per concloure,"

Llargada suggerida (és un suggeriment: no  vol dir que hagi de ser exactament així!!!!!)

• Introducció: 30 paraules
• Argumentació: 140 paraules 
• Conclusió: 30 paraules

Característiques i elements: 

• Títol que capti l'atenció.
• ús de l'estàndard (formalitat mitjana-alta)---> però en algun moment pot intentar acostar-se al lector fent ús d'expressions més col·loquials. 
• ús de la 1a persona (subjectivitat)
• ús de la ironia i els dobles sentits
• ús d'exemples per reforçar el que s'afirma
• cites d'autoritat per reforçar l'opinió (es posen entre cometes) 
• lèxic subjectiu/ connotatiu (adjectius i altres mots amb significat positiu o negatiu molt marcat: agradable, estar condemnats a, andròmines, valuós,  ...)
• verbs d'opinió: pensar, creure, defensar, trobar, opinar, condemnar, defensar... 
• preguntes retòriques
• repeticions (per reforçar la idea)
• sinònims (per reforçar)
• mecanismes per acostar-se als lectors (incisos, 2a persona, baixar el registre)
• connectors---->

CONTRA ELS DIACRÍTICS
(Vicenç Pagès Jordà: "La caldera esquerdada". Article extret del seu blog)

• INTRODUCCIÓ: 

Envejo les llengües que prescindeixen de la gimcana de l’accent gràfic. Quan ja sabem com es pronuncia una paraula, ¿cal que estiguem condemnats a afegir-hi una ratlleta durant tota la vida? M’empipa haver d’accentuar quan un diftong es trenca, però el que em revolta de debò són els accents diacrítics.

•    ARGUMENTACIÓ:
• (CONTRAARGUMENT) CAUSA/CULPA: LA GRAMÀTICA---> evitar confusió

Segons la gramàtica, els diacrítics serveixen per diferenciar una paraula d’una altra que s’escriu igual: com si algú pogués confondre una senyora amb un verb (dóna), un nombre amb una divinitat (déu), un possessiu amb una part del cos o amb el so que emet el gat (mà, mèu). 

• INUTILITAT I ANACRONISME: 

Els accents diacrítics no són pas útils per distingir totes les paraules susceptibles de confusió, sinó tan sols unes quantes, entre elles un grup que amb prou feines s’usa: cóc, cóm, cóp, cós.

• + INCOHERÈNCIA: 

Però el nostre sistema diacrític no només és inútil i anacrònic, sinó també incoherent, ja que serveix per diferenciar el present de venir i vendre (vénen), però no pas el passat (venien). En canvi, resulta possible construir tot de frases ambigües amb paraules homònimes que ningú no ha decidit –toquem fusta— dotar de diacrític: la veu, el moc, volem força.

•  COMPLICACIÓ/ DIFICULTAT---> CONTRA LA REFORMA GRAMATICAL DE POMPEU FABRA: 

A començaments de segle, Pompeu Fabra va governar una reforma ortogràfica brutal, que va separar la tradició literària en dues parts. Avui dia, els llibres que mantenen l’ortografia pre-fabriana semblen escrits en una altra llengua. Però aquella reforma no va servir per simplificar el codi, sinó que va crear una combinatòria pronominal que no ha quallat, i un sistema d’excepcions i d’excepcions d’excepcions –l’ús i estalvi de la dièresi, per exemple- que els aprenents comencen detestant i acaben oblidant.

•   CONCLUSIÓ: 

Cap de les nombroses polèmiques lingüístiques que ens han entretingut en els últims anys ha posat l’accent –passeu-me l’expressió— en els diacrítics. Si Pompeu Fabra els hagués eliminat, molts contemporanis s’haurien esquinçat les vestidures, però ara seríem una mica més feliços. En la batalla diària contra el castellà, hauríem gaudit d’un avantatge que cada vegada resulta més decisiu: la simplicitat. Potser encara no és tard per llançar aquestes andròmines a la cambra dels mals endreços, d’on no haurien d’haver sortit mai.

• 1a persona
• verbs d'opinió
• ironies
• molts d'exemples per reforçar el que defensa o ataca
• incisos (ironia)
• preguntes retòriques
• dobles sentits
• conclusió final: CONTUNDÈNCIA----> ELIMINACIÓ DELS DIACRÍTICS EN FAVOR DE LA SIMPLICITAT.