Carles RIba i Bracons

Carles Riba

Carles Riba i Bracons neix a Barcelona el 23 de setembre de 1893 Va estudiar Dret i Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, cosa que li va permetre adquirir una important formació hel·lenística. El 1916 es va casar amb Clementina Arderiu, a qui havia conegut en uns Jocs Florals. Va treballar de professor de literatura a l'Escola de Bibliotecàries.

Va viatjar a Alemanya, on va estudiar sota la direcció de Karl Vossler a Munic (1922). Va completar la formació clàssica amb viatges a Itàlia i Grècia durant la dècada del 1920. En aquesta mateixa època va col·laborar amb Pompeu Fabra en l'elaboració del Diccionari General de la Llengua Catalana.

Va treballar a la Fundació Bernat Metge, especialitzada en estudis clàssics i va passar a ser professor de grec a la Universitat de Barcelona el 1934.

Compromès amb el catalanisme i amb la II República Espanyola, es va veure obligat a exiliar-se a Montpeller (França). A la localitat de Roissy-en-Brie‎ va compondre un dels seus llibres més reconeguts, Les elegies de Bierville. Tant des de França com després d'haver tornat a Espanya el 1943, va continuar treballant en traduccions d'autors clàssics per a la Fundació Bernat Metge, organisme que va arribar a dirigir després de veure's obligat a allunyar-se de la vida pública a causa de les purgues a la Universitat.

Fou el portaveu indiscutible dels intel·lectuals catalans en els congressos de poesia de Segovia, Salamanca (1953) i Santiago de Compostela (1954). Després d'aquests simpòsiums, la correspondència amb Ridruejo mostra l'interès que la cultura catalana despertava entre els sectors més inquiets del panorama literari espanyol.

La seva poesia estableix la voluntat de tractar l'amor com a element poètic, amb unes referències cultes que mostraven la seva amplíssima cultura clàssica i anglogermànica. La seva poesia parteix de models diferenciats en el temps i l'espai. D'una banda, el més evident és el dels clàssics grecs, amb especial accent en Homer; no és menys evident però, la influència del Renaixement català (Ausiàs March) o italià (Petrarca i Dante) o de la poesia moderna catalana (Josep Carner).

Fins a la seva mort, el 12 de juliol de 1959, Carles Riba continua portant a terme la funció de divulgar i defensar la cultura catalana arreu, mitjançant nombroses lliçons i conferències que dicta a Catalunya i a l'estranger. El darrer càrrec important de la seva vida és el de director de la Fundació Bernat Metge, el 1958, des d'on continua amb rigor la seva feina de traductor.

ELEGIA SEGONA

Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria,
tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:
pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,
amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.
Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes
que en el fons del teu salt, sota l'onada rient,
dormen l'eternitat! Tu vetlles, blanc a l'altura,
pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;
per l'embriac del teu nom, que a través de la nua garriga
ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;
per l'exiliat que entre arbredes fosques t'albira
súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix
per ta força la força que el salva als cops de fortuna,
ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

(Elegies de Bierville)

Residu de "La paraula a lloure" (1912-1919), el seu primer recull poètic, queda inèdit. Tal com suggereix el títol, l'estructura dels poemes és lliure i, per tant, oposada a la de les Estances, publicades el 1919, però escrites durant els mateixos anys. En el recull s'hi observa la influència de diversos escriptors entre els quals destaquen Leopardi i Joan Maragall.

El primer llibre d'Estances (1919) significa una novetat en l'ambient literari d'aquells anys. En aquest ja hi trobem un poeta sense les vacil·lacions pròpies del principiant. En aquests inicis és considerat com a poeta obscur amb un cercle de lectors molt restringit fins als anys trenta, en què joves autors consideren la seva obra com un model que cal seguir.

... e io coll'arco

T’ha enquimerat la gràcia fugitiva
d’un desig i ara ets deserta, oh ment.
Ai soledat sense dolç pensament
i foll traüt sense paraula viva!

Però ¿què hi fa, si dins el teu oblit
la inquietud pregonament perdura?
Encara el goig sobre la carn s’atura
duent l’anunci d’algun cant no dit.

I ell és el foc sagrat que et perpetua
damunt les cendres del desolament;
no vulguis calma en ton oblit, oh ment,
oh folla que has gosat mirar-te nua.

(Primer llibre d'Estances)

Les traduccions que han estat una autèntica contribució cultural són, el 1919, l'Odissea d'Homer (el 1948 en va publicar la versió definitiva) i, el 1920, Electra i Antígona de Sòfocles.

Les elegies de Bierville és l'obra més destacada del poeta Carles Riba. Escrites entre 1939 i 1942, Les elegies es van publicar a Barcelona un any després en una edició que portava el peu d'impremta de Buenos Aires i com a data el 1942, en una edició reduïda. El 1949 sortia a Santiago de Xile la primera edició completa de l'obra, però la distància feia que fos una obra desconeguda pel públic català. Finalment, el 1951 sortí l'edició completa a Barcelona i ràpidament tingué un gran ressò. En Les elegies es fonen, potenciades per la soledat i la manca d'història del paisatge de Bierville, tres realitats molt diferents que esdevenen gairebé mítiques: el jo del poeta, el del seu poble i una Grècia que és pàtria comuna, a la qual el poeta es gira ara que es troba sense la pàtria que li és pròpia. Es tracta, de fet, d'una aventura espiritual, representada a través d'un viatge al passat que el record potencia, amb una imatge preferent, el mar, i que es clou en l'elegia penúltima del recull, que ha estat considerada una mena de cant espiritual, amb el retrobament de la pròpia identitat i de la divinitat personal de Déu i també de la col·lectivitat. Aquesta dimensió religiosa que fins llavors no tenia la poesia de Riba penetrà profundament en tot el seu pensament, inclosa la concepció de la literatura i aquesta dimensió la retrobarem en obres poètiques posteriors com Salvatge cor o Esbós de tres oratoris.

També cal esmentar, pel que fa a la crítica, Escolis i altres articles (1922), sota la influència ideològica d'Eugeni d'Ors, i Els marges (1927), en què es veu el mestratge de Karl Vossler. L'evolució continua amb Per comprendre (1937), seguint Valéry, Thibaudet o Eliot, i ...Més els poemes (1957), on analitza les obres a partir de la sensibilitat del creador. Són escrits breus, però que han esdevingut una referència erudita per als autors que hi són tractats. Riba també aplica la "crítica intuïtiva" a autors de segona fila, intentant explicar què és l'obra i allò que no és vàlid; el seu sistema consisteix en l'autodescobriment del crític mentre aquest llegeix el text, és a dir, en la implicació en l'obra a fi de poder analitzar-la i valorar-la rigorosament.
D'altra banda, conrea també la literatura infantil. Els seus dots de narrador queden palesos en tres contes: Les aventures d'en Perot Marrasquí (1923), L'ingenu amor (1924) i Sis Joans (1928).

més informació: http://www.escriptors.cat/autors/ribac/pagina.php?id_sec=2122

ACTIVITATS:

1.Realitza un esquema de la informació de l'obra Les elegies de Bierville.

2.Què va defensar Carles Riba fins la seva mort? Posa algun exemple que ajudi a comprendre la teva resposta.

3.A part de les conferències i altres activats de Riba, amb quina ajuda a la normativització de la llengua catalana juntament amb Pompeu Fabra?