LA VIDA ÉS RARA

La vida és rara

D'acord, contaré la meva estranya història. Tenc 15 anys, faig 1'60 m. , els meus cabells són blanquinosos i els ulls vermellencs (semblants a la tonalitat de la sang). No puc dir la meva nacionalitat ja que no sé on vaig néixer però sí puc comentar que el meu nom és Fuji. Els meus progenitors em posaren així ja que eren escaladors. Tenc la mala sort de no conèixer ma mare i molt poc mon pare. Bé, deixaré de parlar sobre mi i la meva solitària infància.

Quan vaig fer els meus 14 anys, no vaig tenir la típica festa: més bé em segrestaren cap a l'entrada de l'infern (sí, ho sé, pareix impossible, i molt més perquè encara estic viu). La culpable va ser una defensora o una guàrdia d'aquella ''porta'' però el ''protagonista'' va ser un dimoni (segons ell, perquè jo el veig normal i corrent, a excepció d'aquelles marques a la cara) que em va convertir en un assassí. Només tenia dues opcions: morir lentament i cruelment en aquell lloc o ser la nova mascota d'aquell ser anomenat Lexxar i fer tot el que em comandàs. Com es pot suposar, vaig esgafar la segona. El problema és que em demanà: ''Qui és el teu dimoni preferit? (...) No sé per què ho deman, si està clar que sóc jo!''

Vàrem tenir la següent discussió:

-Eh... No ho ets, ja que no et conec de res -Li vaig contestar.

Ell es va enfadar amb mi.

-Com que no ho soc?! -Digué amb un to de veu alt.

-Deixa el pobre al·lot! -Replicà la guardiana.

-Arg! D'acord... -Comentà Lexxar - Ja xerraré amb ell en un altre moment sobre això...-Murmurà.

Fins aquí arribà la conversació. Encara ara fa milers de coses per aconseguir que digui que ell és el meu ser infernal preferit. Deixant a un costat tot això i acabant la meva història, Lexx, com li dic ara, un any després, es el meu amic, ell i el seu quimera, bé, millor dit els seus quimeres (encara que sigui el mateix ser, està dividit en dos cosos, un femení i un altre masculí). Aquest grup em protegeix i m'estima com si fóssim una família.

Victòria Tamayo