La
vida és rara
D'acord,
contaré la meva estranya història. Tenc 15 anys, faig 1'60 m. , els
meus cabells són blanquinosos i els ulls vermellencs (semblants a la
tonalitat de la sang). No puc dir la meva nacionalitat ja que no sé
on vaig néixer però sí puc comentar que el meu nom és Fuji. Els
meus progenitors em posaren així ja que eren escaladors. Tenc la
mala sort de no conèixer ma mare i molt poc mon pare. Bé, deixaré
de parlar sobre mi i la meva solitària infància.
Quan
vaig fer els meus 14 anys, no vaig tenir la típica festa: més bé
em segrestaren cap a l'entrada de l'infern (sí, ho sé, pareix
impossible, i molt més perquè encara estic viu). La culpable va ser
una defensora o una guàrdia d'aquella ''porta'' però el
''protagonista'' va ser un dimoni (segons ell, perquè jo el veig
normal i corrent, a excepció d'aquelles marques a la cara) que em va
convertir en un assassí. Només tenia dues opcions: morir lentament
i cruelment en aquell lloc o ser la nova mascota d'aquell ser
anomenat Lexxar i fer tot el que em comandàs. Com es pot suposar,
vaig esgafar la segona. El problema és que em demanà: ''Qui és el
teu dimoni preferit? (...) No sé per què ho deman, si està clar
que sóc jo!''
Vàrem
tenir la següent discussió:
-Eh...
No ho ets, ja que no et conec de res -Li vaig contestar.
Ell
es va enfadar amb mi.
-Com
que no ho soc?! -Digué amb un to de veu alt.
-Deixa
el pobre al·lot! -Replicà la guardiana.
-Arg!
D'acord... -Comentà Lexxar - Ja xerraré amb ell en un altre moment
sobre això...-Murmurà.
Fins
aquí arribà la conversació. Encara ara fa milers de coses per
aconseguir que digui que ell és el meu ser infernal preferit.
Deixant a un costat tot això i acabant la meva història, Lexx, com
li dic ara, un any després, es el meu amic, ell i el seu quimera,
bé, millor dit els seus quimeres (encara que sigui el mateix ser,
està dividit en dos cosos, un femení i un altre masculí). Aquest
grup em protegeix i m'estima com si fóssim una família.
Victòria
Tamayo
