Glòria Julià Estelrich
(Portocolom (Felanitx), 2 de febrer de 1983) és una poeta, escriptora i música. Va passar la seva infància i adolescència al port on va néixer i, més tard, va estudiar a Palma i a Barcelona on es va llicenciar en filologia catalana per la Universitat de Barcelona el 2007. Tocada per la música i la poesia va ser cofundadora del grup musical "Llunàtiques" i del col·lectiu i la revista homònima "Pèl Capell". Actualment és professora de Llengua Catalana i Literatura a l'Institut de Porreres.
És autora del recull de poemes Clandestima i més recentment, ha publicat el seu segon llibre de poemes, Herba negra.
Glòria Julià a "Els entusiastes" d'IB3
Amb el grup musical Llunàtiques va publicar un disc el 2011 que porta per títol "Dilluns". Aquest disc està molt relacionat amb la poesia, ja que totes les seves cançons són poemes musicats de poetes mallorquins, sobretot, i també de la resta dels Països Catalans. Per exemple, hi ha poemes de Miquel Bauçà, Antoni Vidal Ferrando, Blai Bonet, Maria Mercè Marçal, Pau Vadell, Glòria Julià, Vicent Andrés Estellés, etc.
Llunàtiques
Vet aquí alguns dels seus poemes:
ENS
ENTENEM
No
sé per què et record
com no record altres
coses:
la teva copa, el teu vi.
La
teva absència, la teva absenta.
(Els teus cims
confitats).
La
dansa dels teus llavis
escarlata.
Tens
la joia
de tenir-me obsessiva,
d'escoltar
parts de mi.
Or només pels meus
ulls,
pentura.
Bijuteria pels
teus,
potser,
però que jo faig
retre.
-M'entens?
Em
deix deconstruir
per construir-me
una
altra vegada.
Amb les teves mans,
amb
les teves espècies,
amb la teva rialla.
II
- Uep, estel... Feia temps que no parlàvem. Feia temps que no parlàvem del vent. Que se’n duu les fulles que retens, amb cura, en un quadern immemorial.
- T’atures un instant, fora la confusió del treball, i pots recordar remors d’ones i els mollets del teu port verd.
- Uep, estel... Feia temps que no parlàvem. De quina lluentor és ara la teva carn? El cervell és sols memòria.
- I aquesta vida és novel·la, l’alè d’abans de la immersió. És un sospir foragitat cap a un univers expansiu o cap a dins una capsa d’agulles.
- Uep, estel... Feia temps que no parlàvem. Feia temps que no parlàvem del vent.
- Uep, estel... Feia temps que no parlàvem. Feia temps que no parlàvem del vent. Que se’n duu les fulles que retens, amb cura, en un quadern immemorial.
- T’atures un instant, fora la confusió del treball, i pots recordar remors d’ones i els mollets del teu port verd.
- Uep, estel... Feia temps que no parlàvem. De quina lluentor és ara la teva carn? El cervell és sols memòria.
- I aquesta vida és novel·la, l’alè d’abans de la immersió. És un sospir foragitat cap a un univers expansiu o cap a dins una capsa d’agulles.
- Uep, estel... Feia temps que no parlàvem. Feia temps que no parlàvem del vent.
IX
Creixent en tu, la mar i jo som u.
M. Mercè Marçal
A ma mare
Mans de sal marina, gruixada:
sal de cocó.
Sal de llàgrima caiguda,
la sal de totes dues.
Els peus en remull:
cercam la cloïssa,
el cranc,
l'esca matinera,
pegellides amb llimona.
Som el teu mirall, la teva veu.
Ets el flaire sa
dels teus llençols estesos.
Qui aquieta el ritme
de la meva agitació vital.
Som els acords
que tu no vares aprendre.
La novel·la negra
que no sortí de l’Olivetti.
El teu mirall, la teva veu.
Canells entrellaçats:
la recança.
(L’abraçada més gran del món).
En aquests versos no hi cap
ni un bri d’agror.
Cada lletra és feta de vida,
marinera valenta,
sal de cocó.
Creixent en tu, la mar i jo som u.
M. Mercè Marçal
A ma mare
Mans de sal marina, gruixada:
sal de cocó.
Sal de llàgrima caiguda,
la sal de totes dues.
Els peus en remull:
cercam la cloïssa,
el cranc,
l'esca matinera,
pegellides amb llimona.
Som el teu mirall, la teva veu.
Ets el flaire sa
dels teus llençols estesos.
Qui aquieta el ritme
de la meva agitació vital.
Som els acords
que tu no vares aprendre.
La novel·la negra
que no sortí de l’Olivetti.
El teu mirall, la teva veu.
Canells entrellaçats:
la recança.
(L’abraçada més gran del món).
En aquests versos no hi cap
ni un bri d’agror.
Cada lletra és feta de vida,
marinera valenta,
sal de cocó.
XIX
Terra-dona: no envelliràs
i el teu migdia innocent
verd record em deixarà.
Dona, seràs un paper en blanc,
ditada de pols,
ona i lliri d’arenal,
la xocolata d’un croissant.
I aquell colgafocs s’aixeca
per veure’t viure insolentment,
i tu, dolça,
truques el dau.
Terra-dona: no envelliràs
i el teu migdia innocent
verd record em deixarà.
Dona, seràs un paper en blanc,
ditada de pols,
ona i lliri d’arenal,
la xocolata d’un croissant.
I aquell colgafocs s’aixeca
per veure’t viure insolentment,
i tu, dolça,
truques el dau.
XLI
Sent
el flaire de les caragoles.
Les
caragoles que com a violetes.
Les
violetes que t’enlairen com si les meves.
Les
meves cuixes que com a vinclades.
Vinclades
de tant plaer de.
El
plaer del moviment com a barques que.
Les
barques que neden com a peixos que.
Peixos
que broten de la teva boca de.
Boca
que beu suc com si.
El
suc dolç d’una canya de sucre que llepes amb.
Sucre
de llavis de caragola que encanta amb els ulls
perquè.
XXXIV
Falten
coses a ciutat...,
falten perquè mai
no les havies hagut
de cercar.
Falten mirades, paraules,
rialles, dits
i
tomatigueres sembrades a tots els balcons.
Bótes de vi per no
tenir pena. Pa dins la taleca
per enganar la fam.
Un cant a
l'atzar amb veu poderosa.
I que la metralla americana
rebenti
en merda
damunt qui la vulgui llençar.
A ciutat falten
figueres i animals
sense collar.
Poesia, magranes, i dàtils
confitats.
XLII
A
Pau Vadell
M'has
de remoure les aigües.
Havien quedat estancades, amic:
pudien.
I ara, parla romaní!
Sigues paraula i paraula,
sigues fosca per veure llum.
No et fiïs d'aquell que no et mira als ulls.
Canta llum d'espelma i estreny els punys.
No siguis pur: vetlla, si cal, tota la nit.
Cerca cornets a dins cocons fins que els sentits
et deixin reconèixer-los.
Espolsa't les lleganyes i assolella la flassada,
torna terra i dona,
esguarda la darrera pell de la rialla
d'atzagaia,
amb vestit roig i traveta premeditada.
Set i set fa estiu, no vulguis
marcar marjades.
Sigues la força del riu que se'n du allò que sobra.
Havien quedat estancades, amic:
pudien.
I ara, parla romaní!
Sigues paraula i paraula,
sigues fosca per veure llum.
No et fiïs d'aquell que no et mira als ulls.
Canta llum d'espelma i estreny els punys.
No siguis pur: vetlla, si cal, tota la nit.
Cerca cornets a dins cocons fins que els sentits
et deixin reconèixer-los.
Espolsa't les lleganyes i assolella la flassada,
torna terra i dona,
esguarda la darrera pell de la rialla
d'atzagaia,
amb vestit roig i traveta premeditada.
Set i set fa estiu, no vulguis
marcar marjades.
Sigues la força del riu que se'n du allò que sobra.
L'encontrada
al cau
de l'os
que et sobresurt
del maluc
i crea espais certs
amb ma carn blana.
Oblid de sobte
aquella fal·lera
en què volia
convertir-me en colom.
I les papallones
que m’habitaren l’estómac
alertant del perill.
I solcam la mar,
que ens és els somnis,
amb ocells dòcils
mancats de nom.
Me'n fot de tot,
si puc dansar
amb la teva pell adormida,
recer de dits:
el lloc on sempre
puc colgar els tactes.
i has enfonyat el peu dins l'arena,
asseguda a la turística i ridícula terrassa
del que un dia fou el Cafè La Marina.
Amb l'aire copulant amb la calma del mestre,
aprens a solcar-te a la mar desperta,
lliure d'amarres,
oblidada la vida
que saps que damnares
i ara se t'escola a les mans.
Si no hi ha vi, beuràs asfalt.
Si no hi ha dones, a Vilassar,
les pintaràs a l'oli,
untaràs tota la vila
de dona valenta
i penjaràs d’una farola
tots els homes porucs.
Que el llebeig els renti
la cara.
Que les cloïsses
se'ls facin mil bocins
a la còrpora.
Però a Vilassar
hi ha un grapat de dones
que saben secrets
de la mar que les festeja.
I una taverna fosca
on, de bon matí,
s'hi colguen homes vells
que s'han fet seva aquesta terra.
I tu tornes cap a ciutat
sense estris.
*
Passes d'estirar americanes,
de grans superfícies,
de menjar cadàvers,
de veus oficials: passes de la dreta.
Però de poca cosa més:
elles te’n mostraren.
Et desglaça la mà poruga
al bus de línia,
la mà que pega, la que es defensa,
la de l'espartera,
la d'un suïcida palestí.
La mà aterrida
de dona lapidada,
la del padrí, gust d'ametlla torrada,
la que rebenta
el tambor de l'escrot.
La que no sosté
la gerra del pirata
mutilat de canonada,
la que ja es toca i perd la por,
la mà que es calca,
la mà que es palpa,
la mà que es fa.
La que es desfà
per tornar fer-se
sense acabar
i grata la terra
que no clourà:
t'escriuen els dies.
*
Estol de lluernes,
camp de rentaplats.
Palangres et tallen les mans,
i brodes caminets inútils,
que et surten com a germanastres.
Ser per a ningú, cremar corbates,
interpretar mascles que tu inventes:
ser no-res, forjar-te de l’aire
ment lliure, desfer el que ets,
el que creies, ingènua,
que et feia.
Tu ets més de la mar.
XLV
El plaer de néixer
no és néixer de plaer.
Ningú no neix, et neixen.
No mors, et moren.
Si creixes, és perquè en tens ganes.
Si et creixen, ja l’has feta.
A poc a poc, tira tira,
-paraula de padrí-,
fins que arribis als trenta
i paguis l’entrada al parc
d’atraccions.
Pugis a la muntanya d’USA
i s’encongeixi el món,
o els ulls s’engrandeixin.
I et donin d’alta a la seguretat social.
La IL·LUMINACIÓ: paga la pena, per arribar aquí?
És en aquest punt que et moren, quan entres a la consulta
del psicòleg.
És clar que no paga la pena,
per arribar al psicòleg.
Què et pensaves?
No pugis a la muntanya
si no és feta de terra, pedra i vent.
No paguis l’entrada, no acotis el cap.
Més enllà del gust que passis de viure
no hi vulguis arribar.
Per desnéixer amb gust,
per cantar un JOC FORA.
El plaer de néixer
no és néixer de plaer.
Ningú no neix, et neixen.
No mors, et moren.
Si creixes, és perquè en tens ganes.
Si et creixen, ja l’has feta.
A poc a poc, tira tira,
-paraula de padrí-,
fins que arribis als trenta
i paguis l’entrada al parc
d’atraccions.
Pugis a la muntanya d’USA
i s’encongeixi el món,
o els ulls s’engrandeixin.
I et donin d’alta a la seguretat social.
La IL·LUMINACIÓ: paga la pena, per arribar aquí?
És en aquest punt que et moren, quan entres a la consulta
del psicòleg.
És clar que no paga la pena,
per arribar al psicòleg.
Què et pensaves?
No pugis a la muntanya
si no és feta de terra, pedra i vent.
No paguis l’entrada, no acotis el cap.
Més enllà del gust que passis de viure
no hi vulguis arribar.
Per desnéixer amb gust,
per cantar un JOC FORA.
XXXI
L'ANELL
L'ANELL
Un
altre món és possible.
Gira
la maleïda roda blanca.
Comença el viatge instructiu.
Comença el viatge instructiu.
Gira
l'anell:
ve de la mà obscura i temptadora,
ve del dit més prim i encisador.
Del dit iniciador
i mort de gana.
ve de la mà obscura i temptadora,
ve del dit més prim i encisador.
Del dit iniciador
i mort de gana.
Un
altre món és possible.
Confiança.
Possessió primera.
Domini absolut.
Possessió primera.
Domini absolut.
La
mà insisteix amb el repte.
Sobrevola els gestos de la pell
i furta, per fi,
la innocència.
Sobrevola els gestos de la pell
i furta, per fi,
la innocència.
Gira
la roda:
S'acaba la primera fita alliçonadora.
Arriba a port la mà sadolla i delitosa.
Era el repte d'avui.
S'acaba la primera fita alliçonadora.
Arriba a port la mà sadolla i delitosa.
Era el repte d'avui.
Un
altre món és possible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada