dimecres, 1 de febrer de 2017

2. Llengües en contacte: pàgina 109- 114

Sociolingüística: estudi de les relacions entre la llengua i la societat.

  • La llengua és un FET SOCIAL: aprenem la llengua primer en el si de la família i després en la societat que ens envolta. La llengua permet la comunicació, interacció i comprensió del món (cosmologia) i és el que ens lliga a la nostra cultura. 

  • Les COMUNITATS LINGÜÍSTIQUES estan en contacte (convivència) entre elles per qüestions de veïnatge(no hi ha aïllament/ MONOLINGÜISME). Dins un mateix territori també hi pot haver contacte entre comunitats lingüístiques a causa de migracions, contactes internacionals (globalització), imposició (expansió política), relacions interculturals...(MULTILINGÜISME). 1 p. 115 
    •  Tota aquesta relació i convivència provoca canvis, manlleus, interferències en les llengües (lèxic, fonètica, ...)  i en els seus usos (per exemple, que una es deixi d'usar, que augmenti de prestigi...). --->p.110
      • MONOLINGÜISME (UNILINGÜISME): no és la norma habitual de les societats humanes. A Europa podem parlar només de tres casos de monolingüisme territorial: (encara que els parlants puguin saber diverses llengües): Islàndia, Albània i Portugal. 
      • MULTILINGÜISME (PLURILINGÜISME): al món hi ha unes 6000 llengües i només uns 200 estats polítics. Per tant es viuen situacions en què:
          • Un estat conté moltes llengües
          • Hi ha llengües que es parlen a diferents estats
          • Hi ha diferents situacions: materna, oficial, pròpia, minoritària... 




Així es produeixen diferents FENÒMENS DE CONTACTE, que estudia i defineix la SOCIOLINGÜÍSTICA: 

BILINGÜISME                                 DIGLÒSSIA                       CONFLICTE LINGÜÍSTIC



MINORITZACIÓ                                  SUBSTITUCIÓ           NORMALITZACIÓ







BILINGÜISME: és el cas més simple de multilingüisme. Aquest concepte ha estat usat per definir tradicionalment qualsevol situació de contacte de llengües, però és un concepte que resulta insuficient per abastar totes les situacions i que ha estat mal interpretat.
  • És l'ús alternatiu de dues llengües per part d'un individu, un territori o una col·lectivitat.
  • Tipus:
    • BILINGÜISME INDIVIDUAL: quan un parlant és capaç d'usar diferents llengües. Seria el que anomenam POLIGLOTISME i ell seria qualificat de BILINGÜE. Es tracta d'un concepte enriquidor per a la persona i fruit de la decisió pròpia. Però aquest BILINGÜISME INDIVIDUAL pot ser diferent segons diferents factors:
      • Motivació
        • Instrumental (o additiu): après per a conèixer més llengües, pentura per a aconseguir feina...
        • Integrador: après per integrar-se en una societat. 
      • Forma d'adquisició: on s'ha après la segona llengua (a l'entorn? a la família?...), quan (de petit?, d'adult?..), com (a la feina? anant a classes?...)
      • Grau de destresa o coneixement: 
        • Simètric: coneix per igual les dues llengües, és a dir, domina per igual totes les destreses (comprensió oral, escrita, expressió oral, escrita) de les dues llengües. 
        • Asimètric: el coneixement és desigual. Per exemple, en una llengua sap parlar, però no sap escriure i en l'altra domina totes les destreses... 
      • Grau d'interferència
        • Ordenat: sap bé les dues llengües i no hi ha interferències quan en parla una o altra.
        • Desordenat: mescla vocabulari, fonètica... d'una llengua quan parla l'altra. 
      • Ús:
        • Actiu: les sap i les usa totes dues. (Però això és relatiu perquè normalment s'empra una o altra depenent de l'àmbit, el destinatari, el lloc...)
        • Passiu: les sap, però només n'empra una. 
2 PÀGINA 115
    • BILINGÜISME TERRITORIAL: no és una situació habitual, però trobam casos de diferents unitats territorials (estats polítics) dividides en diferents zones lingüístiques. Aquesta situació no genera conflictes ja que cada llengua és oficial en la part del territori que li correspon dins el seu estat. Seria el que anomenarem "Federalisme lingüístic".
        • BÈLGICA: 
          • Al nord, a la zona de Flandes, es parla flamenc (neerlandès)
          • Al sud, a la zona de Valònia, es parla francès.
          • A Brussel·les, les dues són oficials per igual.
          • (També hi ha una petita zona de parla alemanya)




        • SUÏSSA: hi ha quatre regions(alemany, italià, francès i romanx)



        • CANADÀ: zona de parla anglesa i el Quebec, francès. 

    • BILINGÜISME SOCIAL (o col·lectiu): és quan en un territori un col·lectiu usa dues llengües (la pròpia de la comunitat lingüística i l'aliena, d'un altre grup, i que s'ha introduït posteriorment). Aquest concepte, però, és imprecís i desequilibrat perquè no hi ha mai el mateix nivell d'ús entre les dues llengües, una sempre és la pròpia i l'altra la imposada, etc, Per tant, aquest concepte amaga darrere d'ell el que anomenam CONFLICTE LINGÜÍSTIC. I és que, en parlar d'aquest fenomen no queden clares algunes idees: 
      • Quin és l'estatus legal de cada llengua: són oficials totes dues? Només una és l'oficial? En quin grau?
      • Quina extensió té: 
        • Limitat: només és bilingüe una part de la població?
        • Massiu (o generalitzat): és bilingüe tothom?
      • Quin és l'ús habitual: 
        • Neutre? S'usen de manera equilibrada i lliure les dues llengües en totes els àmbits i situacions (concepte utòpic!!!!)
        • Diglòssic? Una llengua s'empra per a àmbits públics i una altra per a àmbits privats?
 A més, la situació que presenta és transitòria: encaminada a una resolució a favor d'una o d'altra llengua... Si és un bilingüisme diglòssic, ens trobam davant el que anomenam BILINGÜISME SUBSTITUTORI ja que és la primera passa cap a la substitució lingüística. 

Per això parlam de:
  • Mitificació del bilingüisme: seria la reivindicació de dues llengües al mateix temps, però és una manera d'emmascar la realitat (un conflicte lingüístic). Recordem que "mitificar" vendria a ser "idealitzar".
    • Veim com el concepte de bilingüisme és polisèmic i s'aplica a diferents situacions: individu (diferents situacions), territori, societat (diferents situacions,,,)
    • També és un mot ambigu i insuficient per descriure totes les situacions de contacte lingüístic (minorització, diglòssia, conflicte...)
    • És usat ideològicament pels BILINGÜISTES:
      • Ells el defensen, però continuen practicant el monolingüisme (per tant, defensant-les, les dues, la seva i la minoritzada, deixen que l'altra resti innecessària i ells poden continuar parlant només la seva)---> ús passiu/ bilingüisme unidireccional.
      • Per tant, defensar-la és mantenir el seu monolingüisme: només defensen el bilingüisme dels altres... 
      • Defensen que la comunitat és originàriament bilingüe, i això mai és vera! 
      • Per què no consideren "bilingües" comunitats com la finesa encara que coneixen l'anglès perfectament bé? (Per tant, només reivindiquen el bilingüisme del lloc on viuen si té una llengua pròpia que no és la seva)
    • S'emmascara la realitat: el conflicte lingüístic (bilingüisme ---> substitució linguística)
      • És impossible que una comunitat lingüística tengui dues llengües pròpies: és un espai que no es pot compartir (sí compartimentar: dividir en àmbits i usar una llengua en uns i una altra en els altres...)
      • El bilingüisme social és transitori, desequilibrat i unilateral; un bilingüisme social neutre i equilibrat és una utopia, un mite!
      • El bilingüisme és la primera passa de la substitució: 
        • A------>AB------>B



En aquest sentit és obligat distingir entre:

  • BILINGÜE (persona que usa dues llengües: concepte enriquidor)
  • BILINGÜISTA (persona que defensa el bilingüisme, tot i que en general es mantenen monolingües).


[EXERCICI 5 p.117 + TEXTOS A i B del dossier]





DIGLÒSSIA: (dues) (llengües)

Un altre dels conceptes sociolingüístics que defineixen un contacte de llengües és la diglòssia. Comptam amb dues definicions:

  • El 1859 FERGUSON la definí com l'ús de dues varietats de la mateixa llengua, una per a àmbits formals, i l'altra per a àmbits informals. Seria el que anomenam DIGLÒSSIA INTERNA.
        • Alt alemany (usos formals)/ Alemany suís (usos informals)
        • Àrab clàssic (usos formals)/ àrab col·loquial (usos informals)
        • Llatí clàssic/ llatí vulgar (època romana)

  • El 1971 FISHMAN definí la DIGLÒSSIA EXTERNA (alguns sociolingüistes l'anomenen BILINGÜISME DIGLÒSSIC). Seria l'ús de dues llengües, una per a usos formals (escola, cultura, administració...) i una per a informals (familiars, col·loquials...)
        • Per exemple, entre els segles IX i XII, el llatí era usat en àmbits formals i les llengües romàniques en els informals.
        • En el segles XVII-XVIII, a les nostres terres, el castellà era la llengua emprada per a usos formals, mentre que el català era la llengua parlada. 
        • La noblesa russa, en el segle XIX, emprava el francès; mentre que el poble parlava rus. 

      • La DIGLÒSSIA és estable si cada llengua ocupa els seus àmbits d'ús i no intenta ocupar-ne d'altres. Quan una llengua envaeix els àmbits que ocupava l'altra, això ja és CONFLICTE LINGÜÍSTIC. 

DIGLÒSSIA Llengua A Llengua B
Formals
x

Informals

x

CONFLICTE Llengua A Llengua B
Formals
x
x
Informals

x
CONFLICTE Llengua A Llengua B
Formals
x

Informals
x
x
CONFLICTE Llengua A Llengua B
Formals
x
x
Informals
x
x
ex. 4 p.116 + text D



CONFLICTE LINGÜÍSTIC: rivalitat, competència, tensió entre dues llengües en un territori per ocupar diferents àmbits d'ús. Com tota competició, es tracta  d'una situació inestable i transitòria que s'encamina a dues solucions: domini d'una llengua o de l'altra; substitució o normalització.
CONFLICTE Llengua A Llengua B
Formals
X
X
Informals
X
X
SOLUCIONS:
  • Substitució lingüística: procés pel qual una llengua forana va ocupant àmbits d'ús de la pròpia. Desplaçament d'una llengua dels seus àmbits d'ús: retrocés, minorització... fins a la desaparició.
SUBSTITUCIÓ Llengua A Llengua B
Formals

x
Informals

x

Seria el cas de tantes i tantes llengües desaparegudes com per exemple el dàlmata. Van perdent parlants, freqüències d'ús, àmbits d'ús.... 
En el segle XVI hi havia al món unes 10000 llengües. Ara n'hi ha unes 6000. Es preveu que en el segle XXII un 50% d'aquestes hagin desaparegut. 
A Austràlia al segle XVIII hi havia unes 250 llengües. Ara n'hi ha 50 de desaparegudes i es preveu que 150 més desapareguin properament... 
----->
  • Normalització lingüística: desenvolupament d'una llengua a tots els àmbits d'ús i funcions socials en la seva comunitat lingüística.  Per exemple es pot parlar de llengües normalitzades com el finès, el francès al Quebec, el polonès, el txec... 
NORMALITZACIÓ Llengua A Llengua B
Formals
x

Informals
x

------>



SUBSTITUCIÓ LINGÜÍSTICA: CAUSES I FASES. BILINGÜITZACIÓ I MONOLINGÜITZACIÓ

La substitució lingüística és el retrocés, la minorització que pateix una llengua que és desplaçada dels seus àmbits d'ús per una altra.

Els SÍMPTOMES que denoten que una llengua està en situació de minorització i camí de ser substituïda són quantitatius (per exemple disminució del nombres de parlants i de freqüències d'ús) i qualitatius (apareixen unes normes d'ús i unes actituds desfavorables a la llengua pròpia).


Les CAUSES de la substitució sempre són extralingüístiques, és a dir, no hi ha cap motiu dins l'estructura interna d'una llengua que la condueixi a la seva desaparició. Per tant, les causes poden ser:
  • físiques: en alguns casos hi ha substitució i desaparició de llengües perquè desapareixen els seus parlants per causes naturals, per exemple sismes, epidèmies ( a vegades fruit de la colonització)
  • socials: és tracta d'una assimilació cultural en què van desapareixent els trets distintius de la comunitat lingüística: 
    • Imposició política: mesures polítiques i legals en contra d'una llengua (no oficialitat, prohibicions, persecució, repressió...). Per exemple, durant l'època franquista. 
        • Hi ha diversos factors o estratègies: a través de l'exèrcit (el servei militar obligatori és un factor d'introducció de la llengua considerada "nacional"), dels mitjans de comunicació (controlats ofereixen restriccions i entrebancs i difonen una llengua i unes idees), de l'escola (per exemple la civilització dels indis americans es féu a través de les missions)... 
    • Pèrdua de poder: va disminuint el poder (econòmic, de govern, militar...) de la comunitat lingüística i, per tant, no hi ha capacitat de decisió.
    • Invasió demogràfica (massiva i deportacions): per exemple a Austràlia o Estats Units (on al segle XVI hi havia més de600 llengües, cap al 1962 se'n comptaven 213 i al 2000 ja n'hi havia 50 de mortes i 35 a  punt de desaparèixer).
  • psicològiques: són paral·leles a les anteriors. Amb l'assimilació cultural disminueix la visió de prestigi que es pogués tenir de la pròpia llengua, que és vista com a no necessària. Així es generalitza un bilingüisme unilateral, no hi ha mediatització (la llengua en què s'adapten els nouvinguts no és la de la comunitat lingüística) i es genera un sentiment d'autoodi i rebuig: per un complex d'inferioritat la llengua pròpia és vista com a anacrònica i com un destorb, mentre que l'altra és considerada llengua de cultura. Per això baixa el seu ús i comença a no ser transmesa a les noves generacions... 

FASES: la substitució afecta, per tant, dos espais: l'estructura lingüística i el cos social.
En l'estructura lingüística tenim dues fases:

  1.  incorporació massiva de préstecs en la llengua (empobriment lèxic)
  2.  introducció de calcs sintàctics, pèrdua de trets distintius, fluctuacions... (a nivell de gramàtica i fonètica) [Per exemple: Vols patates? Jo vull! //// Confusió lloc/joc //// etc]

En el cos social comptam amb dues etapes: la bilingüització i la monolingüització.


1. BILINGÜITZACIÓ: és una fase lenta, que sol afectar unes tres generacions. Així, la llengua A (recessiva) va quedant apartada a usos col·loquials i informals; mentre que la llengua B (invasora i dominant), va ocupant els àmbits formals (de prestigi, poder, economia,cultura...). Hi ha diferents vies d'entrada i són desiguals: generalment primer s'introdueix entre les classes riques, en les ciutats i zones frontereres i entre els joves...

2. MONOLINGÜITZACIÓ (o UNILINGÜÍTZACIÓ): és una fase ràpida, que sol durar una generació aproximadament.

BILINGÜITZACIÓ
MONOLINGÜISME (padrins o repadrins)

Llengua A
Llengua B
Formals
x

Informals
x


BILINGÜISME SOCIAL / CONFLICTE LINGÜÍSTIC (padrins/pares/fills)

Llengua ALlengua B
Formals
x
x
Informals
x

Llengua ALlengua B
Formals
x
x
Informals
x
x
llengua ja minoritzadaLlengua ALlengua B
Formals

x
Informals
x
x
UNILINGÜITZACIÓ
MONOLINGÜISME (néts)
CONFLICTELlengua ALlengua B
Formals

x
Informals

x

A ----------------> bA  ----> BA ------> Ba ------> B
(avis/ besavis)    avis          fills                 néts
BILINGÜITZACIÓ   ------------------->  MONOLINGÜITZACIÓ



RESUM:SUBSTITUCIÓ LINGÜÍSTICA

  • SÍMPTOMES: canvis quantitatius i qualitatius
  • CAUSES: extralingüístiques: 
      • físiques
      • socials (assimilació cultural): imposició política/ pèrdua de poder/ inundació demogràfica
        • psicològiques:bilingüisme unilateral, autoodi, rebuig, no mediatització, no transmissió intergeneracional...
  • FASES: dos espais (estructura i cos social)
    • En el cos social: bilingüització (introducció en à. formals/ joves/ ciutats...) i monolingüització


ACTIVITATS: TEXT C



NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA: FACTORS, ACTUACIONS. NORMALITZACIONS REEIXIDES


  • Lectura de la pàgina 114
    • FASES: normativització ---> normalització
    • FACTORS: augmentar nombre de parlants  i assolir plenitud de funcions
    • ACTUACIONS/REQUISITS: decisió social, cultural i política

La NORMALITZACIÓ és la segona part del procés d'ESTANDARDITZACIÓ d'una llengua: 
  1. NORMATIVITZACIÓ: codificació ortogràfica, gramatical, lèxica... 
  2. NORMALITZACIÓ: desenvolupament d'una llengua a tots els àmbits d'ús (formals i informals) i establiment de les funcions socials com a llengua de comunicació, integració i cohesió social i cultural.

És la solució alternativa a la SUBSTITUCIÓ LINGÜÍSTICA en cas de CONFLICTE LINGÜÍSTIC. 


OBJECTIUS (Què s'ha d'assolir?): 
  • Augmentar el nombre de parlants
  • Augmentar el nombre de freqüències d'ús de la llengua
  • Anar ocupant tots els àmbits d'ús (mitjans de comunicació, administració, cultura, carrer...); és a dir, tots els aspectes de la realitat. 
  • Impulsar normes d'ús "favorables" a la llengua: combatre els prejudicis lingüístics, aconseguir actituds positives envers la pròpia llengua. 
Per tant, es pretén aconseguir que sigui una llengua: 
  • de comunicació habitual entre tots els ciutadans
  • de transmissió intergeneracional
  • de confluència entre tots els habitants (també els immigrants)
  • d'accés als coneixements científics i cultural
En fi, que la llengua esdevengui un factor de cohesió social i d'identificació col·lectiva, és a dir, considerada patrimoni comú, En resum, es tracta de fer-la NECESSÀRIA! 


REQUISITS
  1. Existència d'una normativa (normativització)
  2. Tenir un marc legal favorable (oficialització) [i per això cal recuperar una estructura política i de poder]
  3. Implicació de la societat (--> hàbits i normes d'ús)


ACTUACIONS (COM?) . Les actuacions poden ser més generals (a nivell de política, socials...) o més concretes. 

  • GENERALS: 
    • POLÍTIQUES: Hi ha d'haver una voluntat real d'aconseguir la normalització i fer-la necessària. Per tant, 
      • Si és necessari, primer fer la normativa, si no en té. 
      • Creació d'un MARC LEGAL favorable: fer-la oficial, exigències i obligacions, lleis (per exemple Llei de Normalització Lingüística)...
      • PLANIFICAR ACTUACIONS: impulsar institucionalment l'ús social, promoure... a través de campanyes... 
    • SOCIALS: fer-la d'ús prioritari en els àmbits formals i informals. 
      • Hi ha d'haver un acord general perquè la llengua sigui un element de cohesió social. Per això cal:
        • participació ciutadana
        • creació d'estat d'opinió
        • assolir la llengua com a element identificador: assolir prestigi i eliminar autoodi. Es tracta de canviar les normes d'ús.
  • CONCRETES: calen actuacions específiques en
    • zones urgents: per exemple a la costa, ciutats, escola, jutjats... (on hi ha poca presència...)
    • col·lectius concrets: immigrants, adults, diversos grups professionals, empreses... 
    • projecció exterior: assolir el reconeixement a l'exterior (Europa...)




EXEMPLES DE NORMALITZACIONS REEIXIDES (amb èxit). [p.142

RESURRECCIONS
A ------AB---------B--------A

HEBREU p.142: aquesta llengua va desaparèixer cap al segle III de la parla oral i quedà restringida a la litúrgia i a escrits religiosos. Cap a finals del segle XIX, Ben-Yehuda en féu la normativització. El 1922 s'adoptà com a llengua oficial dels jueus de Palestina i el 1948, quan es proclamà l'actual estat d'Israel, s'aprovà com a llengua oficial. En aquests moments uns set milions de persones la parlen.

CÒRNIC: és una llengua celta parlada a Cornualla (regió d'Anglaterra) que va desaparèixer al segle XVIII. Després de la II Guerra Mundial s'elaborà la gramàtica i el vocabulari. En aquests moments unes 500 persones la dominen i unes 3500 la poden entendre. 


NORMALITZACIONS
A-------AB-------A

  • PAÏSOS QUE HAN ESTABLERT UN MODEL IGUALITARI

BÈLGICA
SUÏSSA
CANADÀ. p. 142: el francès a la regió del Quebec podem dir que és una llengua normalitzada. El Quebec és la província més gran del Canadà, amb uns 8 milions d'habitants. Hi ha un 95% de parlants de francès amb gran sentiment d'identitat (el 2006 fou reconegut com a "nació" dins l'estat). El 1977 es va establir com a llengua d'ensenyament, de treball, de comerç... Així, de ser llengua minoritzada ha passat a ser l'única llengua oficial de la regió.
Al Quebec (la capital és Mont-real), l'administració és francesa. En el Canadà (estat), l'administració és bilingüe anglès i francès.

...
  • PAÏSOS QUE S'HAN INDEPENDITZAT

    • POLONÈS: el 1919 pel Tractat de Versalles s'independitzà de Rússia. A partir de llavors es dugué a terme una normalització política, lingüística i cultural... La llengua s'ha convertit en un element d'unió, d'identitat amb la nació. p.142
    • NORUEC: el 1814 Noruega s'independitzà de Dinamarca. El 1905, de Suècia. Ara tan sols tenen el noruec com a llengua oficial,però amb dos models d'estàndard.
    • FINÈS: el 1809 Finlàndia s'independitza de Suècia. El 1917 s'independitza de Rússia. Abans el suec era la llengua de cultura i el finès la llengua parlada (diglòssia externa). A poc a poc es va començar a normativitzar el finès. Ara tenen un model de plurilingüisme institucional: tot és bilingüe i la persona té llibertat de tria.



(TXEC, ESLOVAC, LETÓ, ...)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada