La Comissió de Normalització Lingüística de l'IES ALBUHAIRA prepara un recital-homenatge a Pep Siset, que tendrà lloc dia 30 de novembre a les 13h.
En Pep, afincat a Muro, ens parla del seu dia a dia personal, l'amor, la tristesa, la mort, la por... però també dels fets que ens envolten, de la història i de les notícies... Poemes a l'amor i a la vida, poemes enllaçats al devenir del temps, poemes que denuncien les deportacions dels immigrants, la violència de gènere, els atemptats terroristes, poesies que defensen la llibertat dels pobles i de la gent, les lluites justes, i poemes que recorden les víctimes i personatges com Nelson Mandela, Salvador Puig Antich, Malala...
També va dedicar un poema al moviment dels enLLAÇats, una campanya de defensa de la llengua des dels centres educatius impulsada el 25 de gener de 2012 per la CNL del nostre centre amb el nostre enyorat Miquel Albero al capdavant. Des de Muro, el llaç quadribarrat es convertí en un símbol legítim de la defensa de la nostra llengua.
Els seus poemes, traspuen la visió realista i moltes vegades desencisada de la vida, de la història, de la humanitat, però trasllueixen un bri d'optimisme i esperança a través de l'amor i la platja, la mar... l'univers que tot ho compon i tot ho acorda...
I per què POESIA I MÚSICA? En Pep, és poeta i cantautor... Ell és els seus poemes i la seva guitarra. I la seva poesia no es pot entendre sense la música...
Vegeu alguns dels seus poemes cantats o recitats per ell... i vegeu com la música hi pren un paper protagonista...
Paraules i notes, acords i versos, PEP SISET: POESIA I MÚSICA.
"M'enllaç a tu per amor"
"Poema d'amor i anarquia"
"Pren volada" "Besa'm"
"A la plaça"
Mira't (Dins
Llibre de les emocions)
De la tristor no en facis límit i renúncia,
sinó camí d'alè per a comprendre.
De la solitud no en facis presó perpètua,
sinó refugi per a renéixer àvid d'aprendre.
De l'enyor no en facis llac profund i obscur,
sinó presència d'un somriure per a créixer.
De la incertesa no en facis lligams de por,
sinó repte d'un demà que t'espera. Arreplega
penyores de vida pel camí, desplega horitzons
de llum a la mirada, i planta la bandera
del desig al cim de l'esperança; si si caus
ran del xiprer de l'oblit, mira't al mirall
d'un mar de tu i dels altres per aprendre't.
Aprendre a dir
adéu (Dins Llibre
de les emocions)
Aprendre a dir adéu
tantes vegades,
i desaprendre aquest
vell ritual de comiats,
s'ha fet sempre joc
d'esglaons inabastables,
desert inhòspit de
boscos cremats.
La reincidència
activa del nou recomençar
deixa encetada
permanentment aquesta nafra
fins a vessar sang,
mentre l'atzar i el destí
lluiten pel recompte
final. He dit adéu,
i a déu, i adéu
tantes vegades, que se'm fa
difícil llescar el
pa quotidià, i em despert
neguitós ran del
salpar de les albades,
perquè sé que
l'avenir no em retornarà
tant d'amor perdut i
sempre enyorat.
Compartir
(dins El color vermellós
de les cireres)
Aquesta revolta que
neix vital de tu i de mi,
sols és possible
amb el llaç estès d'un ample somrís.
Hi ha una senyera de
llum que oneja als nostres ulls
i ens engresca pel
camí fèrtil d'un vers que ens acull.
Pujarem escales
inabastables de somnis cap els estels
i ens sabrem lliures
eternament a un racó de l'Univers.
Compartir,
heus aquí el bell
secret, el fil prim per cosir
al tapís dels
sentits el nom silent de cadascú, humanament.
Sota els estels
(Dins El color vermellós
de les cireres)
De vegades la vida
ens regala un somriure
inesperat, una
complicitat que ens atrapa,
un batec que ens
sorprèn i ens sublima,
deixant-nos
desarmats enmig d'una batalla
que l'esdevenir
quotidià ens lliura sense aturall.
I ens retrobam,
tímidament, a la plaça dels atzars,
en una lluita sorda
contra el temps i el destí,
amb les mirades
inquietes i un tremolor a les mans,
percaçant el gest
fugaç que ens dissimula el desig,
mentre ens abraça
la nit d'un jorn que fa el darrer badall.
Però encara ens
resten instants secrets sota els estels,
carícies
lentíssimes d'una flaire efímera i ardent,
i una besada que
encén la flama d'un somriure
que la vida ens
regala mentre el món gira i gira;
i a la fi, ens
adormim sabedors d'un somni que ens pertany.
La bústia (Dins
El color vermellós de
les cireres)
He sortit al carrer
i he obert la bústia,
però era buida com
la caiguda en l'abisme.
El carter passar de
llarg, no s'atura;
hi ha un oblit
persistent de la cal·ligrafia
que altre temps
s'escrivia amb l'ànima.
S'ha fet immens
l'oceà de les distàncies,
i els cors ara
bateguen en hores distintes,
i són altres i
llunyanes les onades d'esperances.
La bústia és buida
i l'alè és ple de nostàlgies;
esperar és ja
naufragar a la mar de les paraules,
cada síl·laba es
perd abatuda en la fondària
negrosa d'una aigua
d'oblit que tot ho amara.
He sortit al carrer
i he obert la bústia,
un dia més el món
gira en hores descompassades;
arrepleg versos de
silenci que s'escampen
sobre el trispol
gèlid i nu de la meva ànima.
He sortit al carrer,
duc l'alè ple de nostàlgies.
El llibre dels
silencis (Dins El
color vermellós de les cireres)
Quan siguis al cim
més alt del teu camí,
i l'alè mesuri amb
clama l'instant més precís,
estén els braços
de bell nou envers l'horitzó
i agombola la
saviesa de totes les emocions,
que només és
donada als qui han après
l'alfabet misteriós
del llibre dels silencis.
Seràs tu, i només
tu, el fruit de l'arbre del temps,
i faràs dels teus
ulls testimoni serè i atent de vida.
Tota llum esdevindrà
ample mapa d'un present
on traçaràs les
línies vitals del teu volgut somriure.
I no deixis mai de
llegir les pàgines del llibre dels silencis,
en cada una hi
trobaràs el llenguatge de l'ànima,
per comprendre
l'únic sentit del laberint de viure,
i guanyar, així, la
pau en tots els caires de la mirada.
Del teu viatge en
faràs saviesa si lliures el pensament
al cau fèrtil de la
senzillesa i t'emmiralles en el vent
des del cim més alt
del teu camí, mirall d'absències
que ens fa
humanament còmplices en el llibre dels silencis.
Pep Siset recita "Morir" (El color vermellós de les cireres)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada